Els Dofins
A la tarda, amb el meu germà, vàrem el «N.a S.a del Carmen», hissem el tros de vela de martell que porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, liscant, d'una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col.loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall —semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l'aigua és d'un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s'afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb aquella voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l'orla amb l'arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l'abisme de l'aigua.
Josep Pla, fragment d´el Quadern Gris....
